Page 25 - revista-Mutua-MAZ- mutuamente-4-catalan-20111026

A Espanya no existeix un problema d’absentisme. Les xifres demostren que tant en absències injustifcades, com en incapacitat temporal, els índexs estan per sota de la mitjana de la Unió Europea. Per tant, es recorre a l’efecte tinta de calamar de l’absentisme per ocultar que la realitat de la manca de competitivitat de les empreses, és que són poc productives perquè han abusat d’un model d’ús intensiu de mà d’obra, sense dotar el treball de un valor afegit.

Quan aquest paradigma ha caigut, per la falta de fnançament que nodria el negoci especulatiu, les misèries han quedat al descobert: existeixen mancances en formació, investigació, desenvolupament i innovació. No hi ha hagut una conscienciació patronal d’inversió a futur que comprometen seriosament la competitivitat empresarial espanyola.

On sí que existeix un problema real de costos directes i indirectes és amb els accidents de treball, que van augmentar el any 2010 a 1.406.529 casos; sense entrar en el sub-registre de les malalties professionals. Reiteradament els treballadors i treballadores pateixen danys derivats del seu treball per l’existència d’unes inadequades condicions i, un cop més, per una falta d’inversió en la prevenció de riscos laborals.

A més s’ha de tenir compte amb els controls privats indiscriminats i dissuasoris de la incapacitat temporal ja que es furta el dret a la recuperació adequada dels treballadors i es fomenten models que porten a la reincorporació al lloc prematurament o la derivació al sistema públic de salut amb malalties degudes a l’exposició en el treball.

Això provoca l’increment de les llistes d’espera i un ús inefcaç de les quotes de Seguretat Social, que precisament s’han de destinar a atendre els danys laborals. A més, possibles recaigudes, faciliten a l’empresari un de per si fàcil acomiadament objectiu, indemnitzat a la baixa amb 20 dies per any treballat, fns a un límit de 12 mensualitats.

Les mútues, amb més interès pel econòmic que per la salut, amb prou feines han ofert alternatives en els processos de baixa per IT contingència comuna, la gestió per elles és possible des de 1996. Els resultats no han passat d’actuacions de pressió per avançar les altes, el que al costat de la crisi, afora la dinàmica del “presentisme” (treballar sense salut). Només han millorat les dades d’IT quan el INSS ha introduït recentment sistemes informàtics, com el “Àgora”, per facilitar la comunicació i la coordinació en diagnòstics o tractaments amb els sistemes públics de salut..

El problema de l’absentisme per baixes de curta durada injustifcades podria tenir diferents enfocaments, però el debat sembla centrar-se en aquelles baixes on l’inici és qüestionable.

La relació metge pacient es basa en la mútua confança, sense que hi càpiguen ombres sobre altres interessos.

Quan un pacient busca en aquesta relació un interès il•legítim, com és la determinació mèdica d’una situació d’incapacitat irreal, es produeix un trencament de la confança per a la qual el metge en principi no està preparat, i només la seva experiència professional i la informació que tingui a la seva disposició alertarà sobre aquells interessos.

Però no sempre, ni de bon tros, es pot pensar en un interès il•legítim del pacient com a determinant d’una incapacitat no justifcada. El facultatiu ha de decidir si un problema real de salut és incompatible amb un lloc de treball, i aquesta decisió ha de prendre quan es troba en l’inici d’un procés clínic, de vegades amb l’única informació que ofereixen els símptomes que pateix el malalt i amb una informació limitada sobre les condicions del lloc de treball.

D’altra banda, alguns problemes menors de salut o de veritable necessitat trobarien solució sufcient si fos possible una fexibilitat puntual o parcial en el propi entorn laboral, que en cas contrari forcen l’inici d’una baixa laboral i del procés assistencial.

A més, quan s’inicia una baixa, els mateixos terminis establerts per a la confrmació de la incapacitat, faciliten indirectament que la durada del procés pugui allargar-se, al preveure la norma que la confrmació es faci cada set dies.

En un altre ordre de coses, no sembla que s’hagin dissenyat i defnit a nivell estatal indicadors fables i paràmetres de variabilitat que posin de manifest sense biaixos l’impacte de les baixes de curta durada i menys que identifquin l’impacte de les iniciades de manera no justifcada.

En defnitiva, la millora en la informació que disposin els facultatius i gestors, la fexibilitat raonable en el propi medi laboral i la possibilitat que el termini de confrmació d’una baixa es fxi individualment, poden aportar aspectes de millora a aquest problema.